Avui hem tornat a fer una excursió d'aquelles que tant ens agrada i que no ens cansaríem mai de tornar a fer. Hem anat al castell de Montgrí, a la muntanya d'Ullà, al cim del Montplà i a l'ermita de Santa Caterina. Una curta i bonica excursió circular que hem iniciat a Torroella de Montgrí.
Mapa massís del Montgrí i recorregut
Pensem que la millor època per fer-la és entrada la tardor, a l'hivern o a la primavera, ja que no hi ha cap arbre que faci ombra al camí.
Des del passat 21 de maig de 2010 el Massís del Montgrí ha passat a tenir la consideració de Parc Natural. Per sort aquest espai disposa avui d'una normativa específica de protecció. Però que es dugui a terme ja és cosa de tots.
Camí cap al castell de Montgrí
L'excursió la comencem al mateix poble de Torroella de Montgrí, en el darrer carrer als peus de la muntanya, que avui és el carrer de les Dunes. Potser serà per poc temps ja que estan construint més carrers on fins ara hi havia camps. Hi ha un rètol indicador de que comença el camí cap al castell i el prenem, amb marques vermelles i blanques, del GR. Diu el rètol que per arribar al castell es tarden 43 minuts. Quina exactitud!
Camps de Conreu al Baix Empordà
Poc després el camí gira a la dreta però nosaltres prenem el que segueix recte amunt. No és el GR però ens estalviem un bon tros. És el camí de Santa Caterina que va a trobar-se de nou amb el GR a l'alçada de la primera de les tres capelles que trobem abans del coll.
Capella
Camí cap al coll de la Creu
Seguim amunt i trobem una segona capella i poc després la tercera. Anem seguint el camí fins que arribem al Coll de la Creu o de Santa Caterina, amb una creu de ferro sobre un pedestal de pedra. Com que el nostre primer objetiu és la muntanya d'Ullà i en concret el cim del Puig Anill (el mapa de l'ICC l'anomena Puig Rodó), girem cap a l'esquerra en aquesta cruïlla de quatre camins. Ens trobem un camí pedregós que de vegades es perd, però com que el dia és clar i veiem en tot moment el cim no ens suposa cap problema.
Coll de la Creu o de Santa Caterina
Muntanya d'Ullà
Arribem a un primer turó i després el camí baixa per tornar a pujar fins el cim, coronat per vèrtex geodèsic. Som a 308 metres d'altitud, lleugerament per sobre del Montgrí. Ja des d'aquí les vistes són increïbles: els Pirineus allà a la llunyania i al peu de la muntanya el poble d'Ullà.
Vèrtex geodèsic al Puig Anill
Castell de Montgrí des de la muntanya d'Ullà
Tornem a la creu pel mateix camí, fins al coll. Ara prenem el camí oposat del que venim i que ens du al castell. El camí va pujant fent ziga-zages, de vegades amb vàries alternatives però tots van al mateix lloc. Sovint hi trobes gent pujant i baixant, adults, nens, gossos. Ens trobem una nena que ja va de tornada i ens diu que el castell ens agradarà molt. Li preguntem perquè i ens diu que les vistes des de dalt són increïbles. Arribem al castell de Montgrí, una fortalesa inacabada que ha estat restaurat amb encert.
Camí del castell de Montgrí i la muntanya d'Ullà
Sorprèn que només hi han els murs exteriors coronats per merlets amb les quatre torres cilíndriques, perquè mai van construir l'interior del castell. Per una de les torres, mitjançant una escala de cargol, es pot accedir a la part superior i recórrer el seu perímetre.
Torre del castell de Montgrí
Pati del castell de Montgrí
Les vistes són increïbles des de les quatre torres, sobretot si el dia és clar i ventós: el mar, les illes Medes, el Ter, els arrossars de Pals, Torroella de Montgrí, l'Estartit, el massís del Montgrí, l'Escala i el golf de Roses, l'ermita de Santa Caterina i a la llunyania cap a un costat les Gavarres i cap a l'altra els Pirineus.
El Ter i les Gavarres al fons
És un castell petit, bonic, situat al damunt del cim de la muntanya del Castell o del Montgrí (302 m.), que harmonitza amb l'entorn perquè el color grisós de les seves parets es confon amb la muntanya calcària que l'envolta.
Castell de Montgrí
Després de visitar les ruïnes del castell, sortim per la porta principal i girem a l'esquerra. Trenquem de nou a l'esquerra fins a la part del darrera del castell. Aquí prenem en direcció NNE el camí que baixa, amb marques de GR. Aquest és el tram més complicat de l'excursió, més aeri i amb més pendent. Arribem al coll de'n Garrigars i ascendim fins el cim del Montplà (317 m.). Avui no hi ha bandera, només queda l'asta en la que no oneja res.
Muntanya de Montgrí
Caminant pel Montgrí amb el golf de Roses al fons
Seguim fins arribar al Puig Rodó i ja girem a l'esquerra en clar descens, deixant a la dreta una estructura metàl·lica, la Casa Forestal, que fa de torre de guaita del vigilant contra incendis. Una vegada arribem al coll tornem a girar a l'esquerra i prenem el corriol de Santa Caterina (amb marques blanques i verdes de Sender Local), fins arribar a l'ermita del mateix nom, situada a la capçalera de la vall.
Ermita de Santa Caterina
Si les muntanyes d'Ullà i del Montgrí són força pedregoses i amb poca vegetació, la vessant septentrional té pocs arbres des que un foc l'any 2004 va cremar i destruir una bona part d'aquesta vall. Ens alegrat en aquesta passejada veure que estan creixent els pins i oliveres que fa pocs anys van ser plantats. Al principi creixien dins d'un tub de plàstic que els protegia i ara ja quasi tenen un metre d'alçada. Potser d'aquí a uns anys el bosc tornarà a envoltar l'ermita.
Sender Local a la vall de Santa Caterina
A l'ermita hi ha servei de bar, barbacoa, lloguer de menjador i un agradable espai que l'envolta per poder passar-hi el dia. Nosaltres seguim el nostre camí que, deixant l'ermita a l'esquerra, va novament en direcció al coll de la Creu i està marcat amb un rètol que diu: Coll de la Creu 15 min, Castell 30 min, Torroella de Montgrí 43 min.
Ara, ja a la Creu, només ens resta desfer el camí fins a Torroella de Montgrí. Al baixar distingim clarament alguns pins que van cremar-se a l'incendi i que ara estan brotant en la seva part superior, fruit de la regeneració natural.
"Ancorada a 15 quilòmetres de Quiberon, de 20 quilòmetres de llarg i 9 quilòmetres en la seva part més ampla, aconseguint una altitud màxima de 71 metres, Belle-île-en-Mer és la principal de les illes de ponent i la més gran de les illes de Bretanya". Així defineix l'Oficina de Turisme aquesta bonica illa que fa honor al seu nom.
Mapa de Belle-île-en-Mer
Per arribar-hi vem agafar el ferry de la companyia Océane, que ens va permetre dur el cotxe, i vem embarcar al port de Quiberon. El trajecte és d'uns 45 minuts i el vaixell arriba a Le Palais, principal port i localitat de l'illa. Allà vem plantar la tenda en un càmping de Sauzon, una bonica villa pesquera amb un petit port i cases de colors, situada dins d'un estuari (anomenat "aber" en bretó).
Le Palais
El GR-340 és el sender coster pedestre que recorre tota la illa passant per platges, puntes, penya-segats i poblacions costeres. També hi ha una bona xarxa de carreteres que et duen a tot arreu i generalment poc transitades. Vem visitar tants llocs com vam poder. Vam estar a les Agulles de Port-Coton, les platges de Kérel, Herlin, des Grands Sables, de Port Yorc'h, de Donant, de Port Andro, les puntes de Skeul, de Talut, el Grand Phare de Goulphar, les localitats de Le Palais, Sauzon i Bangor.
Platja d'Herlin
Platja d'Herlin
Les Agulles de Port-Coton mereixen una menció especial. Diuen que la seva bellesa dóna lloc a la imaginació i aixó vam fer nosaltres durant el temps que vam ser-hi. Vem contemplar i fotografiar aquelles grans roques punxegudes envoltades d'onades que recorden el cotó. Ho vam fer des de dalt de la cinglera i també des del nivell del mar, des d'on les Agulles es presenten imponents davant teu. I vam tornar a visitar-les cada dia a una hora diferent i sempre feia vent, un vent d'aquells que no dóna treva. i així va ser durant tots els dies al llarg de tota la costa oest. I ens va ser difícil fer vídeos i fotos perquè era gairebé impossible mantenir quieta la càmera. Era com un soroll constant que no permet la quietud, ni la calma. Però tant de vent també tenia la seva part bona, feia estar la mar en un moviment constant, increïble, i el vaivé de les onades arribava a ser hipnòtic.
Agulles de Port-Coton
També vam visitar el Gran Far de Goulphar o de Kervilahouen. Es tracta d'una esvelta columna de granit amb una estructura metàl·lica vermella que protegeix la lent.
Gran Far de Goulphar
Hi ha una escala de cargol a l'interior amb 247 esglaons, que nosaltres també vam pujar.
Pujant al Gran Far
Previ pagament del mòdic preu de 2 euros vam poder ascendir els seus 43 metres d'alçada que hi ha fins la terrassa, a la base de la lent. Va merèixer la pena doncs des de d'alt hi ha una bonica panoràmica de 360 graus sobre la illa. Una bona vista del mar, de la verdor dels camps i dels poblets de cases blanques. I també el vent ens va acompanyar en aquesta visita.
Vistes de Belle-île-en-Mer
Museu del Gran Far de Goulphar
Després de visitar-lo ens agradava identificar de nit els dos esclats blancs que cada 10 segons emet el Gran Far.
A les platges ens hi vem banyar tot i que l'aigua és molt freda. La que més ens va agradar per banyar-nos és la de Port-Andro. Diuen que les de la costa est són més segures i les de la costa oest són més salvatges. En aquestes últimes vam aprofitar la marea alta per banyar-nos i la marea baixa per donar-hi llargs passeigs i fer algunes fotos.
Platja d'Herlin
Tot ens ha agradat. I especialment la ruta que ara expliquem.
De l'Apothicairerie a la punta dels Poltres ("des Poulains"):
Aparquem el cotxe a l'aparcament de l'Apothicairerie, després del poble de Kerguerc'h i iniciem la caminada pel sender coster, cap a les cinc de la tarda. El primer tram és pla, a uns 35-40 metres sobre el nivell del mar, així que gaudim d'unes bones vistes dels penya-segats.
Penya-segats a Belle-île
Després passem per davant de les Roques Negres, batudes per les onades i el vent.
Roques Negres a Belle-île
Poc després arribem a la reserva del Vell Castell, a la punta del mateix nom que els bretons anomenen "Koh Kastel". Ara està tancat l'accés així que ens hem de conformar amb les vistes que se'ns ofereixen. Després el camí baixa gairebé fins al nivell del mar, per tornar a pujar i tornar a baixar quan passem per Ster Ouen i Ster-Vraz. Passat el port el camí torna a pujar fins a uns 30 metres sobre el nivell del mar. Poc després passem per un camp de golf, sorprenent que estigui ubicat en aquest indret.
Costa Salvatge a Belle-île-en-Mer
Costa Salvatge a Belle-île-en-Mer
Passem a prop de la casa de Sarah Bernard, que deixem a mà esquerra i arribem al final de la carretera D25. Ja fa quasi dues hores que caminem i hem fet unes quantes parades per fer fotos i gaudir del paisatge. Com que la marea és baixa podem accedir a la Punta dels Poltres (Pointe des Poulains) on hi trobem un petit far, d'uns 20 metres d'alçada, avui automatitzat.
Far i Punta dels Poltres
Són les set de la tarda i no ens entretenim a tornar, ja que diuen que si puja la marea et pots trobar segrestat en aquesta petita illa. El retorn el fem pel mateix camí per tornar a gaudir del paisatge, ara ja a l'hora de posar-se el sol. Però també el vent bufa més fort i de vegades costa caminar-hi en contra. Quan arribem al cotxe, cap a les nou, ja s'està fent de nit. Ha estat encertat fer l'excursió a aquesta hora, a l'acabar el dia.
Avui hem anat a la Vall de Gerber, una preciosa vall de l'Alt Pirineu, a la zona perifèrica del Parc Natural d'Aigüestortes. Hem vist un munt de petits estanys i l'estany de Gerber, conegut per les seves impressionants aigües blaves, que no ens ha decebut.
Mapa Vall de Gerber i recorregut
Per iniciar aquesta excursió prenem la carretera que va des d'Esterri d'Àneu al port de la Bonaigua, a la vessant de la comarca del Pallars Sobirà. Deixem el cotxe a l'aparcament de l'estació d'esquí de La Peülla, a la cota 1.900m.
Travessem el torrent de la Bonaigua, deixant a la nostra dreta el remuntador, i ja trobem un cartell indicador: Estany de Gerber 1h 30m. El camí va pujant suaument, en direcció sud. Durant una estona caminem per prats, sense perdre de vista la carretera a la nostra esquerra.
Carretera cap al Port de la Bonaigua
Després de poc més d'un quilòmetre ja comencem a endinsar-nos al bosc, d'arbres de pi negre i abets. Creuem el torrent i ja la pendent comença a fer-se més pronunciada. Després donem la volta a una tartera i arribem a l'estanyola de Gerber, a 2.033 metres. Reflectit a les seves aigües veiem els cims que l'envolten.
Estanyola de Gerber
Passem pel costat de l'estanyola i seguim el camí. Més endavant, en una bifurcació de camins, trobem un nou rètol indicadormetàl·lic que ens indica la direcció del refugi Mataró i la Vall de Gerber. Poc després arribem a l'estany Petit, a uns 2.120 metres d'altitud. Ja ens crida l'atenció el color intens de les seves aigües.
Estany Petit de Gerber
Ja fa una hora i deu minuts que caminem. Tot i que som al més de juny fa una calor que aclapara. Així doncs ens decidim a donar-nos un bany en aquestes aigües cristal·lines i glaçades. Una excursionista que passa pel camí i ja va de retorn al veure'ns ens diu que som uns valents. Potser sí que ho som, però la realitat és que després del bany et sents com nou, amb forces per seguir caminant sense importar si el camí és de pujada. Seguim el camí, ben marcat, que deixa l'estany a la nostra dreta i que de nou ascendeix, pel barranc de Gerber, per anar a trobar l'estany de Gerber. És un paratge impressionant, un racó on el cim del Puig de Gerber, el Pic de Loredo i el Pic de Seròs s'hi reflecteixen, imponents. Al fons es distingeixen també les Agulles de Saboredo.
Estany de Gerber
Estany de Gerber
És temps de parar-se a gaudir de l'espectacle i fer algunes fotografies. El color de les aigües de l'estany canvien segons la posició des d'on el mires. D'aprop són ben transparents. Decidim continuar el camí, que ara s'enfila fins a creuar un torrent que forma un salt d'aigua . En un dia assolellat l'arc de Sant Martí apareix permanent, com formant part del mateix salt, enganxat a la roca negra. Quan hi passes pel costat l'aigua t'esquitxa. Nosaltres hi trobem excursionistes que s'han tret el barret i estan prenent una dutxa sota el salt.
Salt d'aigua a la vall de Gerber
Seguim pujant, ara el camí va entre les roques, sovint envoltades d'arrels d'arbres que també formen part del camí. Un cop arribem dalt trobem un rètol metàl·lic indicant el refugi i el fons de la vall. Nosaltres ens apropem a l'estany Llong i a l'estany Redó (el primer amb forma allargassada i el segon ben arrodonida), acompanyats d'uns quants estanyols més.
Estany Llong
Estany Redó
Aquest és el punt i final de la nostra excursió i aprofitem per fer-hi un descans, dinar i tornar-nos a remullar. Aquí l'aigua està una mica més glaçada però amb el sol que fa aviat tornem a tenir calor. Ara estem sols. Tots els excursionistes que hem anat trobant caminàven cap amunt o cap avall, però en aquest indret a la vora de l'estany Redó només hi som nosaltres. Ens acompanyen el Pui de Xemeneies i els Tres Puis. També aquí contrasta l'alçada dels cims que ens envolten, formant una pared al voltant de l'estany. Hi resten algunes petites clapes de neu al voltant.
La tornada la fem pel mateix camí, fixant-nos bé en les fites, les marques taronja-verd i els pals de fusta, ja que sovint trobem bifurcacions al camí. A l'estanyola de Gerber aprofitem per fer-hi una altra parada. És un quart de set de la tarda i una bona hora per fer-hi fotos, ara que el sol ja és baix. Amb el què no havíem contat és amb la manada de mosquits que ens han picat de valent.
Aquesta ha estat també una excursió i un indret d'aquells per a recordar. El temps que hem tardat no serveix de referència ja que hem fet moltes parades per banyar-nos, fer fotografies i, sobretot, disfrutar del paisatge. De retorn, ja al cotxe i en direcció de nou a la Vall d'Àneu, veiem un salt d'aigua bastant impressionant que mereix una parada i una fotografia. És el salt de Comials.
Salt de Comials
Gràfica de desnivell
Situació: Pallars Sobirà Lloc d'inici: Aparcament Estació d'esqui la Peülla Distància: 10 kms. Desnivell acumulat: 500 mts. Mapa: Sant Maurici-Els Encantats ed. Alpina
